ESTIMA'M QUAN MENYS M'HO MEREIXI ... PERQUÈ ÉS QUAN MÉS HO NECESSITO

Aquest llibre parla de les nostres principals incerteses educatives. Pot ser llegit en qualsevol ordre i s’organitza en dues grans parts. La primera intenta resumir reflexions i criteris per conviure activament i positivament amb els nois i noies adolescents. La segona és una aplicació pràctica a quatre grans preocupacions adultes: la sobreprotecció, el paper de l’escola, l’equilibri emocional i la comprensió de la societat. 


I, sobretot, deixeu-los créixer i mireu d’entendre que les seves respostes, aparentment dures, no són més que missatges ocults per continuar sentint-se estimats, per no descobrir la vida en soledat.


«He estat al seu costat, observant, escoltant, preguntant. Dono testimoni de les seves capacitats, les seves angoixes, les seves incomprensions. Suggereixo com hauríem de ser i estar els adults que reclamen per dins i rebutgen per fora. Tracto de cercar sempre les seves perspectives (per entomar-les i per ampliar-les). Com deia el gran amic desaparegut, en Carles Capdevila, “Funes convida a pensar –abans i després– sobre la relació amb els adolescents de casa. Inspira en lloc d’alliçonar. I combina les ganes d’entendre’ls amb la necessitat de ser exigents amb ells però alhora autocrítics amb l’oferta que els dóna la societat, l’institut i la família”».

Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.

Aquest llibre parla de les nostres principals incerteses educatives. Pot ser llegit en qualsevol ordre i s'organitza en dues grans parts. La primera intenta resumir reflexions i criteris per conviure activament i positivament amb els nois i noies adolescents. La segona és una aplicació pràctica a quatre grans preocupacions adultes: la sobreprotecció, el paper de l'escola, l'equilibri emocional i la comprensió de la societat. 


I, sobretot, deixeu-los créixer i mireu d'entendre que les seves respostes, aparentment dures, no són més que missatges ocults per continuar sentint-se estimats, per no descobrir la vida en soledat.


«He estat al seu costat, observant, escoltant, preguntant. Dono testimoni de les seves capacitats, les seves angoixes, les seves incomprensions. Suggereixo com hauríem de ser i estar els adults que reclamen per dins i rebutgen per fora. Tracto de cercar sempre les seves perspectives (per entomar-les i per ampliar-les). Com deia el gran amic desaparegut, en Carles Capdevila, “Funes convida a pensar –abans i després– sobre la relació amb els adolescents de casa. Inspira en lloc d'alliçonar. I combina les ganes d'entendre'ls amb la necessitat de ser exigents amb ells però alhora autocrítics amb l'oferta que els dóna la societat, l'institut i la família”».
Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.